Una muestra de «El somrís trist de Sylvia Plath» de José Luis García Herrera en cinco poemas traducidos del catalán
José Luis García Herrera (Esplugas de Llobregat, 1964). Técnico químico-alimentario, poeta y rapsoda.
Fue miembro directivo de la Academia Iberoamericana de Poesía en Barcelona. Forma parte del grupo cultural Versikalia.
Ha publicado alrededor de cuarenta libros de poesía, en castellano y catalán. A destacar, en castellano: Lágrimas de rojo niebla (Premio Villa de Martorell 1989), Los caballos de la mar no tienen alas (Premio Villa de Benasque 1999), Mar de Praga (Premio Blas de Otero de Majadahonda, 2005), La huella escrita (Premio Mariano Roldán, Rute, 2006), Cuaderno de Britania (Premio Juan Alcaide, Valdepeñas, 2010), La semilla del óxido (Premio Internacional de Poesía Miguel Hernández, Orihuela, 2017), Niebla en Costafreda (Premio de Poesía Flor de Jara, Cáceres 2023) y Las noches con Pizarnik (Premio de Poesía Pilar Fernández Labrador, 2023).
Mientras que en catalán destacan La solitud (Premi Festa d’Elx, 2011), Bella Ciutat Vella (Certamen Paraules a Icària, 2015), Passatge a l’hivern (Premi Miquel Àngel Riera, 2015), La memòria de les petjades (Premi Antoni Matutano, 2018), 2019), El somrís trist de Sylvia Plath (Premi Francisco Brines, 2021) i Fusta cremada (Flor Natural de la Vila de Nules, 2024).
A continuación, ponemos a vuestra disposición cinco poemas del libro El somrís trist de Sylvia Plath (2021) de José Luis García Herrera. Esta entrega está compuesta por la versión original en catalán de los textos como su traducción al español, efectuada por el propio autor.
Fada dels soterranis / Hada de los sótanos
.
.
De res serveix comptar fins a quaranta
quan cerques la mort
i la cançó de l’oblit abalteix els teus llavis;
o la foscor apila els troncs,
amagant-te de la llum
que vols perdre en un camí sense retorn.
Fada dels soterranis, pintes de blanc
aquest dolor de nàufrag, submergint-te
en la deserció, en el gust metàl·lic
de la sang bruta i rovellada.
Sota la manta de la solitud
comptes les cicatrius i penses
que tens totes les respostes a la mà.
Dins un pot de plàstic hi cap el futur.
La mort, aquesta tarda d’agost,
té un preu fixat:
quaranta-vuit píndoles blanques.
Soterrada sota una muntanya de llenya,
protegida dels teus propis fantasmes,
obres la boca per empassar-te
les llenties del silenci,
el blat d’un somni sense escales,
el verí de la serp que s’enrosca en el cor
i colla fins a l’ofec, fins a treure
l’última gota d’alè, fins a arribar
al pont de l’abisme, al penya-segat
on ja, només, podràs tancar les ales
per ser lliure.
De res serveix comptar fins a quaranta
si perds el nord,
si la boca de l’estómac t’extirpa el secret
i vomites les llavors d’una mort que fuig
com l’explosió d’un volcà
que tot ho crema per ser vida.
Fada dels soterranis, et trobaran adormida
en un cau de fulles mortes,
de memòria tèrbola,
d’insomnis tatuats a la teva pell de nàufrag.
Perduda en el món de la inconsciència
sentiràs que has escapçat l’oportunitat
per vèncer.
Però les ànimes suïcides mai obliden
que només cal deixar de respirar
per dir adeu i desaparèixer.
.
.
.
De El somrís trist de Sylvia Plath (2021)
.
.
De nada sirve contar hasta cuarenta
cuando buscas la muerte
y la canción del olvido adormece tus labios
o la oscuridad apila los troncos
escondiéndote de la luz
que deseas perder en un camino sin retorno.
Hada de los sótanos, pintas de blanco´
este dolor de náufrago, sumergiéndote
en la deserción, en el gusto metálico
de la sangre sucia y oxidada.
Bajo la manta de la soledad
cuentas las cicatrices y piensas
que tienes todas las respuestas en la mano.
Dentro de un bote de plástico cabe el futuro.
La muerte, esta tarde de agosto,
tiene un precio fijado:
cuarenta y ocho píldoras blancas.
Soterrada bajo una montaña de leña,
protegida de tus propios fantasmas,
abres la boca para tragarte
las lentejas del silencio,
el trigo de un sueño sin escaleras,
el veneno de la serpiente que se enrosca en el corazón
y aprieta hasta el ahogo, hasta extraer
la última gota de aliento, hasta llegar
al puente del abismo, al acantilado
donde ya, solo, podrás cerrar las alas
para ser libre.
De nada sirve contar hasta cuarenta
si pierdes el norte,
si la boca del estómago te extirpa el secreto
y vomitas las semillas de una muerte que huye
como la explosión de un volcán
que todo lo quema para ser vida.
Hada de los sótanos, te encontrarán dormida
en una madriguera de hojas muertas,
de memoria turbia,
de insomnios tatuados en tu piel de náufrago.
Perdida en el mundo de la inconsciencia
sentiràs que has truncado la oportunidad
para vencer.
Pero las almas suicidas nunca olvidan
que solo hay que dejar de respirar
para decir adiós y desaparecer.
.
.
.
.
Willow street / Willow street (traducción)
.
.
Un mar de núvols encercla
el bassal de finestres i xemeneies de Boston.
Una cortina de fum amaga
el rostre seriós de la Sylvia, la façana muda
de l’ànima que transpira la boira del desencís.
Viure per escriure.
Un somni al qual aferrar-se
i no abocar-se a la crònica de la derrota.
Deixar la vida en cada línia, allargant l’ombra
dels fanals sobre la nit guanyada, la llum
de la ciutat que abriga la il·lusió de lluitar,
amb la força d’un vers,
contra la intempèrie.
El somni de no posar-li límits als somnis.
L’aventura de creure que tot és possible
si l’amor vetlla cada cantó de les finestres.
Però plou massa soledat a la ciutat de Boston.
Les parets, humides, dibuixen els plors
de l’ombra agenollada.
Mai es podrà guanyar un pam de terra
si defalleixen les forces
i manca el pa a taula.
Escriure per viure.
I un somni a les escombraries.
.
.
.
De El somrís trist de Sylvia Plath (2021)
.
.
Un mar de nubes rodea
el lodazal de ventanas y chimeneas de Boston.
Una cortina de humo esconde
el rostro serio de Sylvia, la fachada muda
del alma que transpira la niebla del desánimo.
Vivir para escribir.
Un sueño al cual aferrarse
y no caer en la crónica de la derrota.
Dejar la vida en cada línea, alargando la sombra
de las farolas sobre la noche ganada, la luz
de la ciudad que abriga la ilusión de luchar,
con la fuerza de un verso,
contra la intemperie.
El sueño de no ponerle límite a los sueños.
La aventura de creer que todo es posible
si el amor vela cada lado de las ventanas.
Pero llueve demasiada soledad en la ciudad de Boston.
Las paredes, húmedas, dibujan los llantos
de la sombra arrodillada.
Nunca se podrá ganar un palmo de tierra
si desfallecen las fuerzas
y falta el pan sobre la mesa.
Escribir para vivir.
Y un sueño a la basura.
.
.
.
.
La condemna dels exiliats / La condena de los exiliados
.
.
(1953 – McLean Hospital, Belmont)
.
.
.
Una mirada perduda
ressegueix el rastre de les gavines
per la platja, per la marea baixa
dels ulls submergits en un mar
sense aixetes per buidar-lo.
Un soroll de fons
es confon amb la tempesta interior
que les drogues intenten mitigar.
No hi ha res més enllà de la finestra cega.
Tot passa
pels forats enquistats de les venes,
per les hores de solitud entre parets asèptiques,
entre descàrregues d’una electricitat intermitent
que allarga la condemna dels exiliats.
De tant en tant
alguna infermera ajusta els llençols
o apropa un got d’aigua als seus llavis nafrats.
La vida està encallada i la quilla de l’ànima
trontolla en veure’s assetjada per les abelles
d’un somni opressiu.
Viure no és una qüestió d’ofici,
és la desraó de l’instint.
Els dies
passen com cargols blancs
per baranes metàl·liques.
La lentitud marca el ritme del cor
i de la mà que assenyala el cos d’una noia
vestida amb fulles mortes.
La sang seca aixeca polseguera.
Mai fa fred quan els vaixells de paper
naufraguen en la neu.
Una mirada perduda, furiosa,
esborra de la finestra el rostre de la mare.
Viure és aferrar-se a l’arbre de la memòria:
la condemna dels exiliats.
.
.
.
De El somrís trist de Sylvia Plath (2021)
.
.
(1953 – McLean Hospital, Belmont)
.
.
.
Una mirada perdida
resigue el rastro de las gaviotas
por la playa, por la marea baja
de los ojos sumergidos en un mar
sin grifos para vaciarlo.
Un ruido de fondo
se confunde con la tormenta interior
que las drogas intentan mitigar.
No hay nada más allá de la ventana ciega.
Todo pasa
por los agujeros enquistados de las venas,
por las horas de soledad entre paredes asépticas,
entre descargas de una electricidad intermitente
que alarga la condena de los exiliados.
De vez en cuando
alguna enfermera ajusta las sábanas
o acerca un vaso de agua a sus labios llagados.
La vida está encallada y la quilla del alma
se tambalea al verse asediada por las abejas
de un sueño opresivo.
Vivir no es una cuestión de oficio,
es la sinrazón del instinto.
Los días
pasan como caracoles blancos
sobre barandillas metálicas.
La lentitud marca el ritmo del corazón
y de la mano que señala el cuerpo de una joven
vestida con hojas muertas.
La sangre seca levanta polvaredas.
Jamás hace frío cuando los barcos de papel
naufragan en la nieve.
Una mirada perdida, furiosa,
borra de la ventana el rostro de la madre.
Vivir es aferrarse al árbol de la memoria:
la condena de los exiliados.
.
.
.
.
La llum blava / La luz azul
.
.
La matinada cerca una casa freda, en Devon.
Una dona escriu a la cuina,
davant d’un finestral tan ample
com el forat que li traspassa l’ànima.
Al pis de dalt els nens dormen.
És a aquesta hora
quan es retroba amb si mateixa,
quan treballa en els versos
que li estripen els budells
si no els hi deixa anar,
desfogant la fera
que cada dia consumeix
una porció
de les escasses forces que li resten.
No dorm. Fa setmanes
que crema la son
entre la taula de fusta de la cuina
i aquesta minúscula saleta
reconvertida en estudi;
entre aquestes parets angoixants
que li cauen a sobre
com una condemna no merescuda.
Però ella
escriu aliena a tot patiment.
La llum primerenca del dia
desenfoca la tristor que habita
en els ulls cansats.
Com els seus ulls, aquesta hora blava
acull un món que no ha de perdre,
que no pot desaparèixer
per les aixetes grogues del silenci.
Cada matinada treballa en un poema nou.
Com Penèlope, però a l’inrevés,
ella refà de dia,
quan traspua el sol entre les creus del cementiri,
els versos que la nit ha anat esmicolant
com fulles seques
d’un hivern massa fred, i cru, i cruel…
La vida respira en els versos;
la real, l’autèntica vida
que batega en el cor i arrossega la sang.
Extenuada,
no vol acceptar el pes de la febre,
el foc d’una malaltia que tenalla
el seu afany de viure.
La vida està en els versos.
No pot aturar les paraules que el cor li dicta.
Entre les branques nues dels arbres
la llum blava li marca
el compàs de la sang
i el pas de les hores.
.
.
.
De El somrís trist de Sylvia Plath (2021)
.
.
La madrugada busca una casa fría, en Devon.
Una mujer escribe en la cocina,
ante un ventanal tan ancho
como el agujero que le traspasa el alma.
En el piso de arriba los niños duermen.
Es en esta hora
cuando se reencuentra consigo misma,
cuando trabaja en los versos
que le desgarran las tripas
si no los deja ir,
desfogando a la fiera
que cada día consume
una porción
de las escasas fuerzas que le restan.
No duerme. Hace semanas
que quema el sueño
entre la mesa de madera de la cocina
y esta minúscula salita
reconvertida en estudio;
entre estas paredes angustiosas
que se le caen encima
como una condena que no merece.
Pero ella
escribe ajena a todo sufrimiento.
La luz temprana del día
desenfoca la tristeza que habita
en los ojos cansados.
Como sus ojos, esta hora azul
acoge un mundo que no debe perder,
que no puede desaparecer
por los grifos amarillos del silencio.
Cada madrugada trabaja en un poema nuevo.
Como Penélope, pero a la inversa,
ella rehace de día,
cuando despunta el sol entre las cruces del cementerio,
los versos que la noche ha ido desmenuzando
como hojas secas
de un invierno demasido frío, y crudo, y cruel…
La vida respira en los versos;
la real, la auténtica vida
que late en el corazón y arrastra la sangre.
Extenuada,
no quiere aceptar el peso de la fiebre,
el fuego de una enfermedad que atenaza
su afán de vivir.
La vida está en los versos.
No puede detener las palabras que le dicta el corazón.
Entre las ramas desnudas de los árboles
la luz azul le marca
el compàs de la sangre
y el paso de las horas.
.
.
.
.
Nuesa / Desnudez
.
.
La dona es despulla lentament.
Roba i records són eines del passat,
escates que cal suprimir per alliberar-se.
La nuesa és la perfecció.
El cos desvetlla
el pas ferm del temps, la petjada
d’una mort cada cop més present,
i certa.
La blancor dels pits, de formatge fresc,
contrasta amb el blat daurat del pubis.
La jovenesa tancà el seu cercle.
Fins aquí la vida fou un joc
sense més llei que la llei
de viure de la mà del joc.
Res no queda més enllà de la carn,
de la precisa incisió de la mort,
freda com la neu de l’hivern
que crema els brots del dia,
que neix per a ser crònica d’oblit.
Per la finestra, la lluna desplega
una taca de llunyana esperança.
Però tot és efímer.
Inclús la mort.
La dona en el bany,
despullada, es talla
els cabells amb unes tisores esmolades.
Voldria anar més enllà.
Està acostumada
a viure en el fil del no-res,
en el vertigen de totes les derrotes.
Nua, acarona el perfil de l’absència
en un mirall trencat.
La perfecció és un vers
breu com la peça que falta,
com la veu
que la mort mai no podrà fer callar.
.
.
.
De El somrís trist de Sylvia Plath (2021)
.
.
La mujer se desnuda lentamente.
Ropa y recuerdos son herramientas del pasado,
escamas que hay que suprimir para liberarse.
La desnudez es la perfección.
El cuerpo desvela
el paso firme del tiempo, la huella
de una muerta cada vez más presente,
y cierta.
La blancura de los pechos, de queso fresco,
contrasta con el trigo dorado del pubis.
La juventud cerró su círculo.
Hasta aquí la vida fue un juego
sin más ley que la ley
de vivir de la mano del juego.
Nada queda más allá de la carne,
de la precisa incisión de la muerte,
fría como la nieve del invierno
que quema los brotes del día,
que nace para ser crónica de olvido.
Por la ventana, la luna despliega
una mancha de lejana esperanza.
Pero todo es efímero.
Incluso la muerte.
La mujer, en el baño,
desnuda, se corta los cabellos
con unas tijeras afiladas.
Quisiera ir más allá.
Está acostumbrada
a vivir en el filo de la nada,
en el vértigo de todas las derrotas.
Desnuda, acaricia el perfil de la ausencia
en un espejo roto.
La perfección es un verso
breve como la pieza que falta,
como la voz
que la muerte no podrá acallar nunca.
.
.
.
.

